TEIXINT DESTÍ
Actualizado: 9 abr 2021
TEIXINT DESTÍ
Imaginari de les filadores en la cultura europea
Si ens allunyem prou, com per tenir una visió panoràmica de la edat contemporània, ens adonem que arreu del món, sovint, es produeix una associació i definició dels rols socials entre homes i dones. Dins del món de l’art, certs gèneres pictòrics eren associats a les artistes com la pintura de paisatge, el bodegó o l’autoretrat, definides també com a arts menors. Altres tasques, com les arts i oficis destinades al tèxtil, són també associades a les dones; filadores, cosidores, brodadores o modistes, per exemple. A les escoles espanyoles, segregades per genere des del segle XVIII moment en que l’escolarització de les nenes esdevé un dret. A Espanya, s’educava a les alumnes, després de les lliçons bàsiques de llengua i matemàtiques a la bona governació de la casa, la cura de la família i al perfeccionament de les arts agradables com el punt de creu, el ganxet, la punta de coixí, els brodats, la música i el cant.
De forma virtual, aquest tarannà cultural ens proclama a les dones, mestresses dels teixits i de la confecció d’aquests. Les creences, les religions i la mitologia són un mirall de les societats i de la forma de pensar. Nogensmenys, si ens transportem en el temps fins a les tradicions que ens precedeixen com a societat, ens trobarem amb aquest mirall. Anem fins l’antiga Grècia, o a l’època romana o a les cultures del nord d’Europa…
Ens trobem que hi ha conceptes, mites, històries, personatges o deïtats femenines que están associades al treball manual tèxtil. Comparteixen, totes les protagonistes, una mateixa història: són la personificació i metàfora de la vida, el destí o la protecció familiar; Moires (Μοῖραι Moîrai) en la tradició grega, Parques (Parcae) en la tradició romana, Nornes (Nornir) en la tradició nòrdica, Laima (Laimas māte) en la cultura bàltica.
La representació i funció és similar en les diferents tradicions, sempre son tres dones, sovint representades en tres edats de la vida, la joventut, la maduresa i la vellesa. Cada una d’elles te una funció especifica que es relaciona amb el fet de teixir. En la tradició grega reben el nom de les tres Moires; Clotho, Lachesis i Atropos. La paraula grega moira te diversos significats segons el seu us, una de les accepcions significa destí. Eren les encarregades de marcar i controlar l’existència dels mortals.
Cloto (Κλωθώ) traduït com a filadora, era l’encarregada que filava la vida. En la imatge, que prové d’un relleu romà d’un jaciment de Schloss Tegel, Alemania, es veu a Cloto amb un cabdell. Láquesis (Λάχεσις) traduït com la que duu la sort era l’encarregada de mesurar la longitud d’aquest fil, que era la vida i destí dels mortals. És la darrera figura de la imatge, du a les mans el destí dels homes en forma d’escrit i la representació de la bola de món sobre un pedestal. Átropos (Ἄτροπος) traduït com inevitable o literalment «que no gira». Era l’encarregada de tallar el fil de la vida. També escollia la manera en la que moria cada mortal. En la imatge es representa en el centre, amb les tisores a les mans.
Les antigues cultures europees creien en el destí, és a dir, el camí vital d’una persona está marcat i es inamovible. Fet que en l’aparició del cristianisme va canviar, ja que les accions de les persones, segons la seva bondat o maldat canvien significativament la forma de vida, en el cristianisme el destí no existeix. Les Moires, com les altres associacions europees d’aquest mite marcaven amb un fil el naixement, la longevitat i durada de la vida dels mortals. Associades així, com a dones teixidores de vida i mort. La definició del nombre en tres ve esdevinguda a partit del segle II d.C segons Pausànies a La descripció de Grècia.
Els romans van assimilar algunes deïtats gregues les quals eren similars a les que ja rendien culte antigament. La representació d’aquestes moira en la cultura romana s’anomenen Parques o Destins. Aquestes parques eren nomenades com a deesses del destí i eren tres germanes que personificaven, com en la tradició grega, el naixement, la vida i la mort. Apareixen en les metamorfosis d’Ovidi però com a una única personificació. En mitologia romana tenien també diferents noms; Nona fent referència al nové mes d’embaràs i per tant el principi de la vida dels mortals. Dècima, l’encarregada de designar la longitud, les alegries i les penes dels mortals, el seu nom esdevé perquè es la que segueix a Nona. Per últim Morta, qui talla el fil de la vida i la que en la tradició cultural moderna es coneix com la definició de «La parca» o la mort, en singular.
L’imaginari de les tres Parques o les tres Destins, es va continuar representant dins de la cultura occidental cristiana com a personificacions de la mort. El tapís conegut com «Les tres destins» o «El triomf de la mort» que es troba a la Victoria and Albert de Londres, d’autor desconegut i datat a principi de segle XVI representa a les tres dones, amb els seus atributs clàssics triomfants sobre el cos jacent d’una dona, aparentment morta. El tapís està basat en un seguit de poemes del segle XIV del poeta italià Petrarca, on es descriuen visions al·legòriques de temàtiques diferents.
En la mitologia nòrdica les Moires i les Parques s’assimilen amb les Nornes i són esperits femenins amb els noms de Urd (Urðr) que es tradueix com «El que ha passat». Verdandi (Verðandi) que es tradueix com «el que está passant». Skuld que es tradueix com «el que hauria de passar». En les compilacions històries i poètiques nòrdiques conegudes com Eddas, apareixen aquestes i altres Nornes amb diferents funcions. A l’est d’Europa és troben també les Laima que apareixen en la cultura bàltica i són tres germanes divines que personifiquen el destí i la sort. Són conegudes amb el nom de Dëkla, Kärta i Laima. Se les coneix com a les Laima perquè les tres es representen en una sola deessa, com una trinitat.
La representació del destí i d’aquestes deïtats femenines continua interessant en època moderna, per exemple, Francisco de Goya va recuperar aquest mite per a la sèrie de les conegudes pintures negres, titulada «Átropos o Las Parcas» que avui en dia es troba al Museu del Prado de Madrid. Igual que la resta del conjunt de la sèrie, es una obra de cromatisme limitat i d’aparença pertorbadora, on en aquest cas Goya, amb total llibertat distorsiona el mite i canvia els atributs de les deesses, provocant que la mirada de l’artista, gairebé deixi irreconeixibles a les protagonistes.
Filar, brodar i teixir s’articulen dins de la tradició Europea com a una costum eminentment femenina. Recordem la fabula d’Aracne, que Diego Velázquez va representar en la seva pintura coneguda popularment com «Las hilanderas». On, en primera instància es crea que es representava una jornada de treball al taller de la fabrica de tapissos de Santa Isabel de Madrid, i que per tant era una obra de temàtica costumista. Peró, diferents historiadors de l’art van veure-hi també una lectura mitològica. La representació el desafiament que la deessa grega Minerva li prepara a Aracne, una mortal amb una extraordinària habilitat per a fer tapissos, però que peca de sobervia i de creure’s millor que la pròpia deessa. Aracne demostra les seves habilitats de manera excepcional amb l’execució d’un tapís on hi representa el Rapte d’Europa. Aquesta temàtica humilia i molesta a Minerva qui castiga durament a Aracne, transformant-la en aranya perquè teixeixi fins al final dels seus dies.
Velàzquez representa en primer terme el que sembla una escena quotidiana en un teler. Fixem-nos en les protagonistes de l’escena en primer pla. El pintor ens representa la feina de les dones en un teler. Fins i tot podem percebre la velocitat de la màquina filadora. Algunes interpretacions de l’obra ens diuen que la dona que apareix asseguda darrera la filadora es la deessa Minerva disfressada, veiem que sembla una senyora anciana, però la cama que Velàzquez pinta es la d’una dona jove. A part de la lectura de les dues històries explicades dins d’una mateixa instantània, la veracitat en la representació d’aquesta feina associada a les dones, és una pista de la tradició i la norma social que era atribuïda a aquest sector de la població, i que el pintor Diego Velàzquez coneixia.
Aracne és transmutada en aranya a ordres de la deessa Minerva. L’artista Louise Bourgeois en la seva obra «Maman» transforma la idea de la seva mare en una colossal escultura de ferro en forma d’aquest insecte. Per a l’artista, l’aranya, és la representació de la protecció de la mare dins de la llar. Tot fent un símil amb aquest animal que teixeix per a niuar els ous on naixeran les seves cries, però que també, aquesta tela d’aranya es converteix en una trampa per altres insectes. L’aranya i la tela de l’aranya són per a Louise Bourgeois una manera d’explicar la relació maternofilial, les mares com les aranyes, teixeixen xarxes metafòriques de forma constant per a a la protecció i manutenció dels seus fills.
Sembla que no sigui casual la creació de personatges mitològics femenins entorn al món tèxtil. A vegades els fets històrics en ajuden a corroborar aquesta hipòtesi. Per exemple, després de la revolució industrial, poc a poc les fàbriques van començar a admetre treballadores. Moltes d’aquestes dones començaran a treballar llargues jornades laborals a les fabriques, sobretot dins del sector de la industria i manufactura tèxtil o artesania. Trobem un altre exemple dins del món de l’art, Joan Planella ens representa una nena treballant en un teler d’una fàbrica tèxtil.
Fins al segle XIX, el gran passatemps de les dones burgeses europees eren el brodat i les tertúlies a mitja-tarda. Personatges que formen part de la cultura popular i que sovint, en algun moment són descrites com a dones que teixeixen, per exemple Circe quan apareix descrita a l’Odissea ens diu que deixa a un costat el deu teler per a donar de dinar als forasters. Penèlope que tot fent i desfent el seu tapis espera a que Ulisses torni del seu viatge o Helena de Troia com a màxima representació de la bellesa en la literatura antiga, és una dona que sap cosir i brodar. O Ariadna, que farà servir un fil per a trobar la sortida del laberint del minotaure. Aquests són alguns dels exemples que trobem en la literatura universal i que ens demostren la tendència d’una artesania eminentment femenina.
Les dones no només han teixit brodats de seda, sinó que també se les ha associat a ser hàbils contacontes, de fer platxèria, fer gatzara, fer safareig… En definitiva, a ser també teixidores d’histories, de relats, de poesia, de llegendes, de vivències col·lectives, d’art i de mites.
Daniel Dávila (1843-1924) Jules Breton (1827-1906) Eugene de Blaas (1843-1932)
PER SABER-NE MÉS
ARANGO, Luz Gabriela. «Industria textil y saberes femeninos». Univesidad de los Andes.
BOZAL, Valeriano. (1997). Pinturas negras de goya. TF. Editores, Madrid.
GRAVES, R. (1955). The greek myths. Baltimore: Penguin Books.
GREMIAS, ALGIRDAS Julien (1992). Of gods and men. Studies in Lithuanian Mythology. Indiana Univeristy Press.
HARRISON, J.E. (1903) «VI. The maiden-trinities» a Prolegomena to the study of Greek religion. Cambridge University Press.
KERÉNYI, K. (1951). The gods of the Greekd. Londres, Thames & Hudson.
LARREA PRÍNCIPE, Iratxe. (2007) «El significado de la creación de tejidos en la obra de mujeres artistas». Tesis doctoral Universidad de Bellas Artes Euskal Herriko Unibertsitatea
RUCK, C.A.P. STAPLES, D. (1994). The world of classical myth: gods and goddesses, heroines and heroes. Durham Carolina Academic Press.
SCOTT W. Joan. (2009). «La mujer trabajadora en el siglo XIX» http://www.fhuc.unl.edu.ar/olimphistoria/paginas/manual_2009/docentes/modulo1/texto3.pdf
«Las mujeres en la història de europa» en http://www.helsinki.fi/science/xantippa/wes/westext/wes212.html
The three fates tapestry. Col·lecció Victoria and Albert Museum. https://collections.vam.ac.uk/item/O72702/the-three-fates-tapestry-unknown/
Comentarios