ESPECIAL 8 M
- Andrea Cantos i Butí
- 8 mar 2021
- 5 Min. de lectura
Actualizado: 10 mar 2021
DESVESTINT-NOS.
LA NUESA I EL VESTIT EN LA HISTÒRIA FEMENINA
Despullada i nua, podrien ser gairebé sinònims, però dins del món de les arts visuals no són el mateix. Despullada implica un coneixement de l'acció, et despulles per entrar a banyar-te, et despulles per tornar-te a vestir, o et despulles per a una protesta. Despullar-se implica treure's la roba que portes. La nuesa és l'absència del vestit. La nuesa implica una passivitat, en pintura o escultura no s'anomenen «escultures despullades» sinó nues, per tant la nuesa en les arts visuals involucra un observador.
En la majoria dels casos, de les pintures i escultures que es presenten en exposició a les més grans i famoses galeries i museus del món, les dones estan nues per ser vistes, en el cas més probable, pels que estan vestits (és a dir els espectadors). Nua és ser observada despullada, i despullada és ser conscient que s'està nua.
La setmana passada vàrem parlar de les escultures gregues, i com aquesta nuesa formava part de l'ideari cultural de la societat grega. Però en el cas de per exemple, una pintura moderna com «l'esmorzar sobre l'herba», dels quatre personatges només un està nu, i l'altre amb roba interior. Curiosament, l'excusa de la nuesa, l'entenem amb el personatge del fons que s'està banyant. Suposem que la dona que està amb els homes ha sortit també del riu i potser està mullada... Però és una excusa, bastant descarada per cert, per explicar altres coses. Els dos homes estan conversant, un sembla que parlant amb força entusiasme i l'altre l'escolta amb la mirada una mica perduda. Cap dels dos sembla atent a la nuesa de les dones. Però ella, la noia de l'escena central, ens mira amb seguretat, com si gairebé notés la nostra presència i es queda mirant-nos. No sabem bé si és conscient de la seva nuesa i que l'estem mirant sense roba. No fa cap gest de tapar-se. Dins de l'escena d'aquesta famosa obra d'art, jo veig a una dona molt segura de si mateixa, i amb una actitud de total confort amb el seu cos i la seva nuesa.
A la Susanna pintada per Rubens, per exemple, no la veiem ni de lluny amb la mateixa actitud. Susanna és interceptada sense roba per dos vells que comencen a espiar-la, increpar-la i acaben abusant sexualment d’ella. Nosaltres com a espectadors formem part d'aquest grup de vells que l'espien, perquè la nostra protagonista intenta ocultar-se i no vol que se l'observi. Susanna estava despullada perquè anava a prendre un bany, veiem que al costat d'ella hi ha un brollador d'aigua, a la mà encara du una tela que segurament acaba de treure's, també veiem uns gerros de perfums i olis. Aquesta és una escena del llibre de Daniel i forma part de la versió grega de la Bíblia.
En les pintures de temàtica mitològica la nuesa sembla ser una part essencial d'aquest gènere. Però a vegades, hi ha una doble intenció... Peter Lely representa una escena de Venus i Cupido, fins aquí tot bé, oi? Però i si a la narració hi afegim que l'encarreg va ser fet pel rei Carles II d'Anglaterra, que estava destinada a la seva cambra privada, i que a més la model és una de les seves amants; Nell Gwyn. Aquestes pintures, tot i estar en les cambres privades, evidentment no eren secretes, i segurament es mostraven amb orgull a aquells amics i convidats més propers.
Però les dones no sempre estan despullades, oi?
En la següent imatge veiem Amàlia de Llano, comtessa de Vilches, retratada per Federico Madrazo l'any 1853. Una destacada dona de l'alta societat madrilenya a mitjans de segle, escriptora i organitzadora d'esdeveniments teatrals i literaris, era una dona molt popular entre els cercles culturals de la capital. En aquest retrat de Madrazo du un vestit, segurament de seda, de color blau de màniga curta i amb escot en forma de barca. La moda i la forma de mostrar-se en societat suposaven un element clau per a la distinció de les famílies més ben acomodades: no només veure's ben vestides i engalanades, sinó també la moda i la joieria eren un símbol d'estatus social. El vestit que du l'Amàlia, estava molt de moda durant la meitat del segle XIX, els volums de les faldilles amples marcaven una silueta molt característica i identificable d'aquest moment històric. A mi em recorda a un dels vestits que forma part de la col·lecció del Museu de la Moda. Es tracta d'un vestit de la dècada de 1860.
Aquest altre retrat de la princesa Catherine Worlée entre 1804-1805 duu un preciós vestit imperi de principi de segle. A inici de segle XIX la silueta femenina se simplifica, deixant a un costat els exagerats volums de finals del segle XVIII, la senzillesa i la transparència passa a ser la moda. Unes imatges, que les fans de Jane Austen coneixem bé gràcies al cinema, que ens ha sabut plasmar aquest període de la moda femenina.
A excepció d'aquest parèntesi de principi de segle, les dones, a sota de tot aquest vestuari hi duien mil maquinàries per tal de poder subjectar tanta roba i tant volum. Polissons, mirinyacs i cotilles eren uns bons companys si no volies perdre peça a peça el vestuari. No tothom es posa d'acord però, el vox populi afirmava que la cotilla (el corsé) oprimia el cos de les dones, les deixava immòbils de cintura en amunt, provocava males digestions, avorts, faltes d'aire i nàusees. O això és el que alguns articles a la premsa de l'època deien. Cert és, que una part de la societat conservadora, no els hi agradava gaire que les dones fessin servir aquesta peça de vestir que accentuava la seva figura.
Des del segle XV fins a segle XX, amb l'aparició dels primers sostenidors, la cotilla va ser una peça de la roba interior femenina, aquesta depenent del període i la moda dominant, era més o menys estreta. A finals del segle XIX la moda de la cotilla era exagerada, però no fins al punt de matar a ningú. Un tema curiós al voltant de l'ús de la cotilla durant tants segles, i tenint en compte que les dones se seguien reproduint, ens fa pensar: i com s'ho feien les embarassades? No sortien de casa? Estaven amagades nou mesos sense poder-se vestir? És clar que no, es vestien i feien servir cotilla, com la resta de les dones. Les cotilles per embarassades eren diferents, fenien una forma més arrodonida i se solien lligar pels costats, per tal d'adaptar-se al canvi del cos, també era possible modificar l'alçada dels tirants per poder-los ajustar al volum del pit.
La cotilla pot ser una peça de vestir que no deixa gaire marge al moviment lliure del cos, és cert, però tampoc era una gàbia per a torturar a les dones. Sense la cotilla suportar el pes de la tela seria molt més esgotador. Es duien moltes capes de roba a l'hora de vestir-se i els vestits acostumaven a pesar bastant.
Si us interessa aquest tema, de tant en tant al Museu Can Papiol preparo una visita guiada entorn la moda del segle XIX, estigueu atents a les xarxes socials del museu.
_________________
PS: El Museu Nacional del Prado, en cooperació amb la National Gallery de Londres, han presentat una nova exposició temporal a Madrid que ha fet renéixer tota una polèmica al voltant de les pintures de mitologia i les agressions a les dones. Us recomano que doneu un cop d'ull al debat que s'ha generat. Aquí us deixo l'enllaç a la presentació de l'exposició, veureu que comença al minut 48 on un periodista fa "la pregunta polèmica" i recull una resposta molt interessant sobre les experiències.
Comentarios