AIXÒ HO PODRIA FER JO - CAP.III
CAPÍTOL TERCER - AIXÒ SÍ QUE ÉS ART EN MAJÚSCULES
Ara sí, ens posem les mans al cap quan el cunyat de torn canvia de direcció i comença a reconèixer el veritable art. Mireu-lo allà plantat, davant de el bou Farnese al Museu Nacional de Nàpols, meravellant-se exclama «això sí que és art en majúscules!» i ni tan sols li importa que es tracti d’una còpia romana d’un original grec de vora el segle II a.C, el nostre cunyat, està absort en la plenitud de la «veritable bellesa de l’art». (Això sí, no el col·loqueu davant d’una copista de mitjans del segle XIX, perquè aleshores tornarà a despertar la fera!) Com que tenim tranquil al cunyat, fins i tot nosaltres podem quedar-nos a gaudir de l’escultura en pau.
Per al cunyat la «veritable bellesa» és l'essència màxima del «gran art». Però, és només la bellesa l'única categoria estètica que defineix una producció creativa? A aquesta pregunta sembla que és a la que ens enfrontem quan discutim amb la tendència cunyada. Durant el període clàssic i hel·lenístic es va crear un ideal que ha tingut un gran pes dins de la història de l'art occidental, com si pràcticament només aquest cànon fos l'únic i el veritable. I és molt difícil desprendre't d'ell, fins i tot les historiadores de l'art ens han «matxaca't» amb el cànon, una vegada i una altra en la nostra formació, que gairebé no en sabem res del que ha passat en la història fora d'Europa, o si som més precisos, fora del referent masculí-caucàsic-europeu.
Aquest cànon artístic que comença amb el kurós i les kurés. Una representació hieràtica del cos humà, normalment un adolescent nu en el cas masculí i vestides amb xitons i plepes en el cas femení. Les escultures arcaiques gregues provenen de l'estatuària egípcia i mantenen les mateixes composicions de peus junts i braços enganxats al cos. Aquest intercanvi cultural és degut al període en el qual Grècia estava sota la influència d'Egipte. I tot i que en aquestes escultures primerenques encara no hi trobem una clara estètica grega, sí que ens pot sorprendre la nuesa, que serà una de les característiques de l'escultura grega que tots coneixem.
Koré Kurós
La representació de l'anatomia humana és un concepte important del poble grec i l'esport i les competicions atlètiques formen part de la seva cultura. La proporció i la bellesa del cos humà està en ressonància amb l'ànima (llat. mens sana in corpore sano) i quan aquestes dues es troben en harmonia es veuen reflectides en l'elegància i bellesa del cos, l'atleta com l'ideal perfecte de l'ésser humà. És aquest un dels principals motius pel qual la cultura grega va representar en l'art la nuesa. Serà en l'humà nu i atlètic on trobaran la definició de la perfecció. La idea de kalós i agathós (bellesa i bondat) trobarà la seva representació material en l'atleta.
En les escultures femenines s'hi representen altres ideals, associats i apreciats per al model femení com són la bellesa i la racionalitat. En la societat grega el paper de les dones era de portes en dins i rarament participaven en l'esfera pública.
Aquestes escultures de la primera etapa artística grega van anar a poc a poc canviat, arrodonint les seves formes, despertant la mobilitat, i dotant a les figures d'una «gràcia» (llat. gratia, grec. kharis), és a dir, d'un ritme harmoniós del moviment, la bellesa i en definitiva amb el conjunt de la peça. Dins de les categories històriques definim aquesta nova etapa com l'art clàssic grec (480-323 a.C).
En aquest període podríem citar els escultors Praxíteles i Policlet, algunes obres de la seva producció, que generalment va ser en bronze, ens han arribat en còpies romanes de marbre d'època posterior. Per exemple l'Afrodita de Cnidos, coneguda per ser el primer nu femení de l'escultura grega que coneixem, i que data aproximadament del 360 a.C, avui podeu veure'n una còpia romana al Museu del Palau Altemps a Roma.
Moneda de Cnidos amb Afrodita Afrodita de Cnidos
Després, si seguim el nostre llibre d'història de l'art, parlaríem d'un període hel·lenístic, gairebé definit com a «barroc» on trobem grans conjunts escultòrics (323-31 a.C) i que són el llegat artístic que ha marcat bona part de les produccions posteriors fins a pràcticament els nostres dies. Alguns dels exemples més famosos d'aquest període hel·lenístic serien l'altar de Zeus de Pèrgam (s.II a.C), que actualment podeu veure a Berlín, o el famós Laocoont (s.I a.C) que ara està als Museus Vaticans, tot i que en aquesta última la datació dóna peu a molta controvèrsia.
Laocoont i els seus fills Altar de Zeus
I de sobte, el cunyat exclama, «ja no se'n fan de coses com aquestes!», i en silenci penso en els mòbils de Calder i en quina gratia tenen, i que vés per on si Miró l'Atenenc aixequés el cap, jo crec que li agradaria posar-se un Calder al jardí de casa, tanta línia i tant de pes repartit de manera fràgilment equilibrada, tot un arquetip de la bellesa àtica.
A vegades, cal deixar que el cunyat de torn es desfogui i que parli de les meravelles i bellesa del que ell considera suprem, encara que sigui per desprestigiar la resta de la història de l'art. Però també és curiós que els cunyats sempre es refereixen a l'escultura i a l'arquitectura grega quan parlen d'aquesta superioritat artística, però mai se'n recorden de la pintura, no seré jo qui obri ara aquest meló...
El gust, i els judicis de valor són vàlids, però si us plau cunyats i cunyades, feu-vos un favor i mireu-ho tot, sense cap judici, sense pensar si això està bé o està malament, si t'agrada més una altra cosa. Primer mireu, i si voleu, després ja en parlem.
Discòbol de Miró Sense Títol - Alexander Calder
Comentarios