AIXÒ HO PODRIA FER JO - CAP. I

CAPÍTOL PRIMER: "AIXÒ NO ÉS ART, SON RITUALS PRIMITIUS"

Són les anomenades «venus» objectes al·lusius a la fertilitat? Van ser esculpides per dones examinant el seu cos? Es tracta d’imatges de dones embarassades? La idea que aquestes escultures paleolítiques i neolítiques, representessin un «ideal» femení de bellesa ja fa temps que s’ha descartat. Normalment els arqueòlegs les han trobades en espais habitables i no en llocs d’enterrament. En sabem ben poc d’aquestes figures, però sembla ser que estaven ubicades a la vista de tothom, segurament en espais d’us públic. Algunes d’aquestes «venus» tenen rastres de policromía, per tant, tenien una intensió estètica més enllà de la motivació espiritual-afectiva cap aquests objectes.

El cas de les pintures rupestres no és menys enigmàtic. Tot i que ens costa d’assimilar, la nostra ignorància vers el passat és immensa. Tot i que alguns «divulgadors» han volgut fer creure que aquestes pintures, que existeixen arreu del planeta, van ser cosa d’uns éssers vinguts d’altres planetes. Però, no, no ho van pintar unes persones del neolític que van ser visitades per aliens. Les coves on s’han trobat aquestes pintures s’havien entès com a espais sagrats, com a temples. El cert és que en algunes ocasions aquestes pintures és troben en indrets amb un accés limitat o complicat.

No en tenim gaire d’informació com per afirmar quina era la intensió i l’us d’aquests objectes i pintures. Sempre s’han relacionat amb la màgia i la religió. Sembla ser que, quan els humans del món modern no entenem alguna cosa, l’etiquetem a base de rituals religiosos i ens en rentem les mans fàcilment. Però, i si aquestes pintures formessin part d’un entorn de comunicació? La majoria d’elles representen animals i grups de persones, que tal si el que estem veient no és més que una tàctica de caça premeditada? O millor encara, relats explicats a posterior per a la resta de la comunitat.

Queden sobre la taula moltes hipòtesis, però a mi m’he n’ha captivat una; el teatre. La idea que aquestes representacions pictòriques representessin escenes reals viscudes per els protagonistes que les plasmen a les parets, una forma d’explicar un relat, una manera de comunicar senzilla a base de dibuixar el que s’ha viscut, per tal que la comunitat ho visqui també. Ens agrada explicar qui som, que fem. Aquests dibuixos plasmen accions, no són nomès dibuixos de paisatges o immòbils, són escenes de la vida. I si encara, aquesta idea l’estiréssim més enllà, i no nomès relats viscuts, sinó, històries, contes, faules, mites… Estaríem sent avui espectadors de la imaginació d’unes persones de fa milers d’anys. Aquesta hipòtesi explicaria d’alguna manera, les pintures més estranyes, fins i tot etiquetades de surrealistes o «no d’aquest món», que s’han trobat en algunes parts del planeta. Els relats pictòrics d’unes escenes del món de la imaginació, dels somnis, de les ombres.

De moment no tenim una resposta, però pensar que aquestes persones van plasmar aquests relats, ficticis o reals, fent servir la seva imaginació i tenint una intencionalitat estètica, ens mostra que sí, són art aquests objectes, no «nomès rituals primitius». Equivocar-se no és greu, el «cunyadisme» sí és més greu, i quan creus que «Això ho podria fer jo» passen coses, coses com aquesta: