SOBRE EL TREBALL DOMÈSTIC - COMENTARI DE TEXT A CRISTINA CARRASCO

Durant les jornades feministes de 1975 - 1976 rondava la idea en boques de les dones que el treball domèstic tenia els dies comptats i que pràcticament acabaria per desaparèixer de les nostres vides. Aquesta generació de dones renegava dels sabers de les seves mares i de les preocupacions de tenir la casa ben polida i que el treball domèstic no tenia valor i menys encara una connotació feminista positiva. Acabar amb la tradició era la idea més radical després de la dictadura franquista espanyola. Les dones d’aquesta onada de feminisme espanyol somiaven amb la igualtat, en aconseguir fer el salt al mercat laboral remunerat i ser similars als seus companys. Aquest pensament només legitima una desigualtat social, ja que, les tasques domèstiques i de cures són necessàries per a la societat, i algú les ha de fer.

No obstant el text proposa un altre punt de vista de la concepció del treball domèstic. Un treball diferent, amb formes de fer allunyades del que coneixem com a treball productiu de beneficis econòmics, sinó un treball que l’objectiu fonamental era el benestar de les persones. Fent de les dones que treballin d’aquesta manera no siguin tractades com a secundàries i dependents, sinó de persones actives en la societat, creadores de cultura i de valors de treball diferents completament del model masculí productiu econòmicament dins del sistema del mercat capitalista. Acceptant la diferència i reivindicant la diversitat de les tasques d’unes i d’altres. Oblidar que hi ha un model dominant sobre de l’altre, evitant jerarquitzar unes feines sobre les altres, i dignificant el treball d’aquestes dones.

Que és el que ha passat?

Doncs que aquestes tasques les fan les dones migrades, les dones que no tenen gaires recursos, les dones que per necessitat accepten treballs mal pagats, sense contracte, sense cobertura mèdica, sense hores pactades… És en aquesta situació en la qual la nostra societat tan avançada i que tant lluitava per la igualtat ha arribat avui dia. Un cop més el sistema jeràrquic ha desfet la teoria i ens ha dut a una mala praxi, per la qual encara hem de lluitar molt per canviar i fer de la nostra societat un lloc més sostenible i més divers per a totes les persones.

Perquè una feina tan essencial s’ha fet invisible?

Respondre aquesta pregunta és molt complex, perquè són estàndards de vida que s’han implantat des de fa segles. La primera resposta que se'ns apunta en el text té a veure amb el sistema jeràrquic del patriarcat, perquè vivim en un món on la ciència i la cultura han estat construïts des de el prisma masculí i per tant només s’han valorat les tasques referents al món masculí. I la segona raó que s’apunta és la relació estreta entre aquest sistema patriarcal i el capitalisme. Prolongar un sistema d'opressió on les dones estiguin confinades a dur a terme tasques dins de casa i aquestes generin costos de benefici per als monopolis capitalistes, genera una part de la societat (femenina) que té necessitats i dependències d’un altra part de la societat (masculina) que està lligada al sistema capitalista (patriarcal) i d’aquesta manera es tanca el cercle i tenim una perpetuació de llei de mercat en la qual hi ha uns opressors i uns oprimits. El moment en el qual, les dones s’apoderin d’aquesta força i en reverteixin l’ordre moltes coses podran canviar dins del sistema.

Si més no, això ha canviat importantment dansa els últims 30 anys, no per motius institucionals sinó per pròpia iniciativa de les dones; el doble torn laboral, o el torn at infiinitum, tornar de la feina i encarregar-se de la casa. És en aquest àmbit on l’artista Raquel Friera treballa en l’exposició “One year women’s performance” (que podeu veure a La Virreina Centre de la Imatge fins el 20 de Maig de 2018). Una acció que vol treure a la llum tota aquesta feina invisibilitzada que fan les dones. Que consisteix a fer un seguiment de la vida laboral domèstica d’un grup seleccionat de dones durant un mes. L’artista demana a les participants que documentin totes aquelles tasques que fan a la llar que són molt necessàries i no estan visibilitzades. D’aquesta manera crea un mapa de tasques que s’han normalitzat i que recauen únicament en la vivència de les dones.

Necessàriament s’han d’establir prioritats per poder dur a terme un canvi social. La proposta d’aquesta vessant del pensament feminista és optar per prioritzar la vida humana, d’aquesta manera organitzar la societat seguint un model de visió del món del treball més discontinu. On el focus d’atenció principal és el cicle de vida de les persones, i que els horaris, jornades laborals s’adaptessin aquest ritme vital i no al revés com passa actualment en el sistema capitalista econòmic. Els temps de treball haurien de ser més flexibles donant així la possibilitat a totes les persones de poder-se dedicar dels seus, siguin dones o homes. Poder-se desfer del pes del frenesí capitalista i pensar en les famílies i en definitiva, les altres persones que estan convisquen amb nosaltres, fent així una vida més amable, més justa i més sostenible per a totes les persones.

Per poder profunditzar recomano que llegiu les idees des de la pròpia veu de la seva autora: Cristina Carrasco, “¿Conciliación? No, gracias. Hacia una nueva organización social.” que podreu trobar en el portal web de Ca La Dona, aquí trobareu el PDF (pg.16.)

#lectures