I LA GRANDESA DE LES DONES?

COMENTARI ENTORN L'ARTICLE DE LINDA NOCHLIN

Linda Nochlin va escriure el primer article acadèmic dins de la història feminista de l’art, va ser l’any 1971, en plena revolució feminista nord-americana. Nochlin no s’ha dedicat exclusivament a la mirada feminista, sinó que és una historiadora de l’art i crítica amb molt de bagatge acadèmic. La pregunta que ens llança Nochlin al text que du el mateix títol és la següent: “Perquè no hi ha hagut “grans” dones artistes?”. Escric “grans” perquè entre altres qüestions, crec que la part essencial de la pregunta és aquest adjectiu; “grans”. Que vol dir grandesa? Qui atorga aquesta grandesa? Perquè es consideren “grans” artistes? Des de quina visió? Doncs, fent una petita aproximació a la resposta, podríem dir-ne que des d'una perspectiva masculina de l’experiència vital, és més, des d'una perspectiva masculina, heterosexual, blanca, de classe mitjana i euro-americana. És equitativa i imparcial aquesta grandesa?

Comença el seu text fent una crítica al posicionament que ha tingut el moviment feminista fins aleshores:

“Tot i que l’augment recent de l’activitat feminista en aquest país ha resultat alliberador, s’ha centrat sobretot de manera emocional [...] més que no pas en l’anàlisi històrica dels aspectes intel·lectuals”.

Nochlin crítica el punt de vista que fins ara ha imperat en la història i que ha estat acceptat, segons Nochlin, de forma inconscient, com a únic punt de vista possible per a la història de l’art. Jo no diria que de forma inconscient, sinó que s’ha acceptat de forma passiva, sense qüestionar-se, fins ara, i seguint una corrent dogmàtica de pensament que té les seves arrels en una estructura tancada per un sistema regit per pensaments d’homes blancs occidentals, és a dir per un patriarcat euro-americà. L’assimilació d’aquest procés com a un procés natural i inviolable, ha sigut el gran error de la humanitat fins als nostres dies. Nochlin, amb el seu text comença a trencar aquest esquema, del qual avui en dia encara n’estem extraient capes.

L'autora proposa un model feminista compromès que pugui travessar les limitacions culturals, i posar el que ella anomena en el text com “la qüestió de la dona” en un terme principal i important dins de l’estudi de la història de l’art (i de qualsevol disciplina). És a dir, la visió feminista dins de les disciplines acadèmiques ha de servir per a canviar el model i no per a simplement repetir-lo . Trencar el dogma i qüestionar-se de forma interna i ideològica els processos acadèmics és la fórmula de la revolució feminista. Davant de la pregunta que planteja Nochlin, la resposta més senzilla i superficial és dir que “No hi ha grans dones artistes perquè les dones són incapaces d’arribar a la grandesa”. Aquesta resposta és molt més real dels que ens imaginem, perquè jo l’he escoltada diverses vegades en diferents situacions: les dones són “incapaces” de fer coses.

La incapacitat de les dones, i de certs grups culturals, ha estat “provada científicament” en diferents moments de la història per a poder justificar un sistema de jerarquia (que només produeix benefici a un petit sector de la societat). Convertint al sector oprimit en súbdit per a complaure les necessitats del poder, es a dir del patriarcat (concretament, com he repetit diverses vegades, blanc, de classe mitjana, heterosexual, euro-americà...), i tots aquells estaments socials i culturals (dones, indígenes, nens, persones d’altres ètnies i races, discapacitats, gent gran…) que en queden fora, són marginats de les institucions de poder (o de legitimació cultural, com el cas de l’academia de Belles Arts o els Museus) i de la producció econòmica i artística. Com extreure aquests sectors oprimits de la societat de la seva condició, i poder-los estudiar i entendre de forma correcta, es la pregunta a la que encara avui en dia ens trobem moltes historiadores de l’art, pero que a continuació veiem com Nochlin exposa una solució.

Aleshores, davant d’aquest buit de dones en la història, ens trobem un perill al qual podem caure les historiadores de l’art; “seguir el model des de l’altre costat”. Amb això vol dir perpetuar els esquemes de grandesa, de genialitat, d’excepcionalitat que s’ha aplicat a la història de l’art canònica i transvasar-los a les dones. Rescatar dones de la història, treure del forat a oblidades, a marginades, a magnificar-les i fer-les mereixedores de l’estatus de grandesa al que els artistes consagrats de la història de l’art canònica han arribat. Això seria un error històric ple d'incorreccions acadèmiques. El que sembla que ens proposa Nochlin és llegir la història, llegir-la de forma completa, les seves ombres i les seves llums. Explicar que en determinats contextos les coses van passar de determinada manera per una determinada forma d'organitzar i gestionar el món. No cal que ens desentenguem dels fets reals històrics. Les dones no tenien accés a les acadèmies, no tenien accés a les galeries, no tenien accés a l’estudi del nu, no tenien accés a una economia gestionada per elles mateixes, no tenien accés a materials si no hi havia un home mecenes al darrera. La història ha esdevingut d’aquesta manera, i és això el que hem d’explicar. Això és també fer una història de l’art interdisciplinaria, que treballi amb l’art i amb la sociologia.

Nochlin també parla sobre el concepte de la feminitat, i de si existeix un estil femení per fer art, una estètica diferent que pugui classificar l’art dels homes i de les dones, així segregar-lo de la història i intentar vendre'ns una resposta manipulada de la grandesa de l’art. Nochlin afegeix també que, si no hi ha hagut grans dones artistes, ha sigut perquè no se'ls hi ha permès la grandesa. Que és el que ha passat? Doncs que no han pogut haver-hi grans dones artistes perquè no se’ls ha permès entrar en mercat de l’art dels “grans temes de la història” (mitologia, estudi del nu…). Elles han hagut d’estar ocupades a pintar flors, a fer joies i tapissos, disciplines artístiques que han sigut considerades d’arts menors en un període determinat de la història, per part de la jerarquía dominant.

Per acabar, proposa una desmitificació de l’artista, de l’aura del geni creador. S’ha de crear un nou sistema per parlar sobre l’art que no prengui aquest vessant com a imperatiu categòric. Remarca que si les dones no han aconseguit la grandesa dins de la història de l’art com la coneixem fins avui ha sigut per una mala praxi institucional i social que esdevé d’un control jeràrquic de la societat i les persones segons la seva condició ètnica, sexual o econòmica. No és possible esdevenir un individu creatiu complet, si tot el teu entorn no és favorable i tota l’educació que s’ha rebut ha anat en contra i a menystenir l’activitat artística d’un sector de la població. És molt més important detectar aquestes qüestions i enfrontar-les, entendre-les i estudiar-les amb un sentit crític, per potser, poder canviar-ho en el futur, però el passat ha esdevingut amb unes normes diferents i això no es pot canviar.

Finalment m’agradaria acabar citant a Linda Nochlin:

“La veritable grandesa són reptes oberts a tothom, home o dona, que sigui prou valent per a prendre els riscos necessaris, per a saltar al que és desconegut”.

#lectures