ENFOCAR L'INFINIT
Actualizado: 30 ene 2021
Avui hem fet una visita al MACBA a l’exposició que té per títol Enfocar a l’infinit, que mostra la trajectòria artística de Rosemarie Castoro i que ha estat comissariada per Tanya Barson. Es pot visitar del 09 de novembre 2017 fins a 15 abril 2018. En aquesta exposició del MACBA es mostren obres de l’etapa creativa de 1964 - 1979. Rosemarie va néixer al 1939 a Nova York i va morir al 2015 a la mateixa localitat. L’etapa creativa de l’artista que comprenen entre 1980 - 1990 no se'n te gaire constància documental i els textos diuen que després dels anys 70’ va ser una etapa no productiva de l’artista. Però la doctora Assumpta Bassas discrepa d’aquesta teoria. La nostra professora té la sensació que, com en altres moments de la història, quan una dona artista no és fàcilment classificable la història se’n desentén.
“Mentre que les produccions de les dones artistes estiguin en l’escena de l’art del moment tothom les entendrà i les podrà classificar en calaixos. Ara bé, si una se'n desprèn queda incompresa i desclassificada de la història.”
L’obra de Rosemarie Castoro està marcada per la dansa i el moviment. Nosaltres com a grup-classe, per poder entrar en l’univers de la Rosemarie, hem començat la visita amb un exercici de Chi Kung per connectar amb la sensació de moviment que trobem present en l’obra de Castoro.
Rosemarie Castoro va estudiar dansa i el seu somni era convertir-se en coreògrafa, però com explica l’artista, no podia viure de la dansa i es va dedicar al disseny gràfic i a la pintura. La comissaria ha proposat una narració en tres etapes cronològiques. La primera part de l’exposició mostra les obres que va començar a fer als anys 1960 i que partien d’una aproximació a l’art minimalista. En aquestes primeres obres parteix de la lletra Y i juga amb el moviment d’aquesta lletra en l’espai pictòric. És una pintura de contorns durs i que es basa en el minimalisme.
Recordem que el minimalisme sorgeix en termes cronològics i històricament després de l’expressionisme abstracte. L’expressionisme abstracte havia mitificat el gest de l’artista, el gest expressiu, que volia ser transcendent i per tant els minimalistes intenten desvincular-se d’aquest gest expressiu i buscar un gest impersonal. Per aquest motiu el minimalisme té la voluntat de no expressar res, de ser impersonal, de no suggerir; “lo que ves es lo que hay”.
Però, Rosemarie Castoro no és una artista minimalista pura. Ella es centra en la descomposició de la lletra Y i comença a fer que tingui moviment, plasma una necessitat vital del ball, de la dansa que tant li agradava a l’artista. Rosemarie treballarà en la mateixa línia que ho faran altres artistes com Agnés Martín, dins unes fronteres difuses amb el minimalisme, s’interessarà per la mínima expressió de la mà a través del llapis. Rosemarie deixa línies de llapis visibles en les seves obres. Aquestes traces de llapis mostren una petita imprecisió, funciona com una tensió. També introdueix una explosió de colors vius, cosa que els artistes minimalistes volien evitar. L’obra de Rosemarie Castro pot ser considerada minimalista, però es mou, vibra, balla, ens absorbeix.
Juga amb l’engany de l’ull, aquesta és una de les principals distincions amb l’art minimalista que sempre s’interessa per la literalitat. Les obres de Rosemarie el que veiem no és el que simplement hi ha, sinó que juga amb els colors, les formes i enganya el nostre ull. Algunes obres que presenta el MACBA semblen com boscos frondosos on les branques s’entrellacen i deixen passar la llum per foradets minúsculs que ens enlluernen. Aquesta és la sensació que transmeten alguns dels colors amb els quals treballa Rosemarie. La línia com a presència de l’espai, la repetició com a registrament d’actes en l’espai, el moviment subtil de la repetició connectat a la dansa i a una estètica minimalista fa de l’obra de Rosemarie una col·lecció molt interessant.
La segona part de l’exposició recau en l’època conceptual de l’artista, on integra i treballa de diferent manera la seva relació amb el moviment i la dansa. En l’art conceptual, recordem, que les idees són més importants que la realització. Les artistes conceptuals volen que la vida i l’art siguin un traspàs constant.
Ella treballa amb peces conceptuals que registren activitats quotidianes. Són molt importants els seus treballs conceptuals on treballa amb la poesia, la paraula, l’escriptura. Aquest és un denominador comú en moltes artistes. Avui aquests diaris també tenen un interès estètic i visual. Si llegim els poemes tenen continguts, cosa que també ho diferencia de l’art conceptual que coneixem més, que volia desvincular-se del contingut i limitar-se a la idea i a la reproducció de la idea. Quan les dones entren a l'art conceptual hi entren amb continguts, continguts de vida.
L’art conceptual explora noves maneres d’entendre i fer art, on no només treballar sobre una tela o un material plàstic, sinó treballar entorn la vida i fer de l’espai urbà un material de treball. Va treballar fent algunes accions a l’espai públic. Avui en dia ens poden semblar accions ingènues, però en aquell moment van ser exercici bàsics per entendre i definir els possibles límits de l’art (si és que l’art té algun límit…), buscaven treballar amb la realitat i no només amb l’estètica.
L’última part de l’exposició es centra en el treball en tres dimensions, recrea l’espai del taller de l’artista. A la dècada de 1970 retorna a la manufactura, torna a concebre el dibuix com una superfície en moviment. Elabora uns panells ancorats al terra que són com uns receptors o contenidors del seu propi cos. Aquests panells són fets de guix i després, quan el guix encara està mig humit, amb una escombra en dibuixa un relleu, una pinzellada gegant que ens torna a connectar d’una forma històrica a l’expressionisme abstracte. Un cop el guix està sec, el pinta amb grafit. En aquestes obres és més present el moviment de l’artista, la seva necessitat vital de moviment. Entre les companyes hem comentat quines sensacions recreen a forma d’imaginari una espècie de marea, de vida, d’atmosfera sòlida, de fluir, de laberint, de generació contant de vida.
Treballa amb aquest tipus d’escultura abstracte com també fan Eva Hesse o Louis Bourgois amb elements molt orgànics que remeten al món animal i ens parlen de la fragilitat. Continua treballant amb el sentit de la repetició i la creació de moviment com en les seves primeres obres pictòriques però, aquí, la repetició és diferent. Aquesta repetició ens inspira moviment de vida, idea de créixer o decréixer. Tenen una geomètrica orgànica que les connecta amb la vida. Rosemarie Castoro és una artista molt polida a escala estètica, i amb un gust per la matèria molt evident. M’agradaria ara citar una frase que ens ha dit la nostra professora Assumpta Bassas: “Els humans creixem repetint-nos. Des de que som petits ens anem repetint fins que desapareixem”.
Rosemarie Castoro no va participar en el moviment feminista dels anys 70. No va participar tampoc en les exposicions de perspectiva feminista de Lucy Lippard. Va prendre aquesta decisió i postura. Ella considerava que la categoria del feminisme l’empetitia i li reduïa les possibilitats com artista.
Aqui podeu trobar més informació sobre l'exposició i l'artista:
Comentarios