SOM LA RESISTÈNCIA

Ahir va ser un dia especial perquè mai havia vist tantes dones juntes, no en coneixia cap, però hi havia mirades de complicitat. No coneixia la seva història però d’alguna manera sentia que teníem coses en comú. Al matí, a Vilanova i la Geltrú que és d’on sóc, va haver una concentració organitzada per La Frontissa (Casal de Dones Ca La Tomassa). Van llegir textos, van fer una petita performance i encabat es van reunir amb els sindicats i altres grups feministes de la ciutat. Van fer via cap a la plaça de la Vila on l’alcaldessa va dir també unes paraules i van haver-hi més participacions, pancartes, lemes, parlaments i bons desitjos.

A les 16 h de la tarda, amb puntualitat britànica, totes les dones que encara no havien fet via cap a Barcelona ens vam plantar a l’estació de trens. Formaven una gran taca de color violeta, hi havia qui encara repassava el seu cartell amb retolador i altres que comentaven per on començarien a caminar. El tren estava ple de dones, moltíssimes i totes vam baixar a Passeig de Gracia. En sortir al carrer ja se sentien les cantarelles. Nosaltres vam dirigir-nos per carrers laterals per poder pujar fins a Diagonal on ens esperaven més amigues. La concentració va ser molt massiva, gairebé no ens vam moure de Diagonal, jo no vaig poder arribar mai a la plaça Catalunya!

A la tornada, les dones a la plataforma del tren s’amuntegaven com sardinetes, i un cop totes eren dins del tren (alguna no va poder pujar) havíem d’aguantar la respiració i amagar pit i panxa perquè les portes tanquessin. El xiulet de les portes del tren, seguit d’un “puff” ens deixava alliberar l’aire perquè volia dir que ja, féssim el que féssim estàvem allà entaforades. Per la finestra vaig veure les cares de pànic del centenar de dones que esperaven poder pujar al tren a Sants. Nosaltres dins del vagó minúscul rèiem per què allà ja no hi cabia cap més. “Sí que som tossudes, si, i aquesta tossuderia ens portarà lluny” vaig pensar quan a Sants, tot i el clar overbooking del tren, les dones de la plataforma van aconseguir entrar fins no deixar espai vuit en tot el tren. Som molt flexibles nosaltres, no tenim pas por d’anar totes ven juntes, al contrari, es sentia un aire de tranquil·litat i de confort amable tot i que alguna estava ben esclafada. Per sort i salut la majoria d’elles van anar baixant a les estacions pròximes a Barcelona i un cop a Vilanova el tren va quedar gairebé vuit per a continuar el seu trajecte fins a Sant Vicenç.

Si hagués de definir amb una paraula l'experiència, seria festa. En cap moment vaig notar tensió ni violència. Era una marxa festiva on totes caminàvem juntes. Hi havia també famílies amb nens petits, gent gran, homes, adolescents... M'agradaria pensar que aquesta festa ha sigut la llavor, la llavor per a fer un món millor i més just. Perquè les noves generacions tinguin establertes els valors socials i comuns que tant ens han mancat fins ara. "Una nova esperança, perquè nosaltres som la resistència".​​