LES PARAULES, LA VEU, LA VIDA

En les sessions de la primera setmana de Març hem parlat sobre la veu. La veu, que en el cas de la història de les dones és una veu des de la literatura, els textos. És de fonamental rellevància recuperar els escrits de les dones i fer-ne una lectura col·lectiva, d’aquesta manera crear una metodologia, una relectura subjectiva-objectiva, aprehendre d’aquestes veus femenines que han estat silenciades de la història, però que han deixat rastre. El concepte del rastre m’agrada, podem trobar un petit rastre, un primer text i d’aquest en coneixem un altre, i un altre. Les dones a la història han passat, i no de puntetes, han deixat els seus pensaments i inquietuds escrites en nombroses cartes, diaris i en llibres pensats perquè tothom els llegís. L’exemple des de la qual hem partit per a vertebrar la classe i l’activitat que hem dut a terme ha sigut Fina Miralles. Una artista, que a part de la performance com vam veure en l’exemple del post passat, també va deixar molts textos i es va autoeditar un petit llibre anomenat testament vital. Les paraules són la veu de les dones, tots aquests textos ha permès fer perdurar la vida de les idees d’aquestes dones de la història. Rescatar aquesta veu és un exercici necessari encara avui en dia.

La sessió ha continuat dirigint-se cap al contingut de la lectura de MARA WITZLING. Voicing our visions, writings by women artists. Algunes companyes han preguntat si aquests textos més íntims i biogràfics de les dones artistes són vàlids per poder fer una història objectiva sense caure en el tòpic d’entendre l'obra de les dones a partir de les seves vivències traumàtiques, com ha passat amb el cas d’Artemísia Gentilleschi, que tothom coneix que va ser violada però poca gent coneix quines eren les seves idees o inquietuds artístiques. El mateix passa també amb Frida Kahlo, la gent coneix la vessant traumàtica de la seva vida; l’accident d’autobús i Diego, com ella mateixa explica en els seus diaris. Però potser pocs coneixen la seva vessant política. Quan historiem homes artistes, aquest fet no passa, pocs coneixem la vida intima que està escrita als diaris i cartes de molts dels artistes canònics de la història de l’art. Alma Mahler era la dona de Gustav Mahler, però pocs saben que Alma va ser també compositora, i en diverses ocasions va ajudar al seu marit.

Conèixer la vida personal dels artistes és una font vàlida per a fer història de l’art, el que van recollir en els seus diaris o cartes ens ajuda a entendre la seva obra i la seva forma de projectar les idees. Mar Arza, és una artista conceptual que treballa amb les paraules. La seva forma de treballar amb els textos és completament deconstructiva, el que fa és retallar paraules de llibres i crear amb elles un nou discurs sintàctic, construeix una nova forma de construir paraules. Les paraules de la Mar obren noves ressonàncies.

Aquest col·loqui sobre els textos d’artistes el connectem amb la idea de Cassandra, la metàfora de la veu de les dones en la història; desacreditada. El mite de Cassandra prové de la cultura grega, ens explica que Apol·lo desitjava a Cassandra, ella el va rebutjar i Apol·lo la va castigar amb la virtut de la visió del futur però amb la maledicció del descrèdit. Cassandra va advertir que Troia seria atacada i que no acceptessin el regal del cavall. Ningú la va escoltar, i Troia va ser saquejada. Cassandra, confessava les seves visions al seu germà, al qual la seva veu sí que era escoltada per tothom. La maledicció de Cassandra es trasllada metafòricament a la posició que ha ocupat la veu de les dones en la història. Les dones han patit el descrèdit per part dels homes. L’exposició comissariada per la professora Assumpta Bassas “Las Hijas de Casandra” va proposar una relectura del mite de Cassandra a partir d’obres d’artistes que tractessin l’experiència femenina i del món que les envolta. Les artistes seleccionades van ser Joana Cera, Sonsoles Garcia Ramos i Eulàlia Valldosera.

L’escriptura doncs ha sigut l’espai segur on les dones han pogut expressar-se. Aquí hi han deixat anar les seves dificultats i posar en qüestió les seves preocupacions i inseguretats esdevingudes per una societat patriarcal. L’escriptura com un canal de reafirmació.

Per acabar, Carrie Mae Weems, artista afroamericana autora de la sèrie “Ain’t joking” i de l’obra Mirror, Mirror. Es veu com ella es mira al mirall i a sota un text en anglès, que traduït vol dir: “Quina és la més guapa de totes” / “Blanca Neus, tu ets negra, puta, no ho oblidis”. Ens va servir d’exemple per a clausurar la sessió de divendres, fent referència al conte de fades Blanca Neus i al que hem estat parlant sobre el descrèdit de la veu de les dones, sobre el seu espai segur en l’escriptura. Perquè, Carrie Mae Weems, el que ens explica amb la seva obra és una realitat social que pateix, per més que una dona es dignifiqui, s’encoratgi és la societat qui l’accepta o la rebutja. La lluita de les dones negres als països xenòfobs, una lluita perenne en la història de moltes dones d’ètnies marginades per la societat patriarcal dominant. És l’estratègia de sotmetiment del patriarcat, treure’t l’autoestima i l’existència de la història. L’escriptura crea el mirall per a veure’t a tu mateixa sense la cruesa del reflex d’una societat patriarcal que no vol escoltar.

Recomanacions bibliografiques de la sessió:

FINA MIRALLES, “Testament Vital”

CARMEN MARTÍN GAITE. “Usos y costumbres amoros en España”

CHRISTA WOLF, “Casandra, 1983”

CAROL GILLIAN. “In a different voice. Psychological theory and women’s development, 1982”

MARY BEARD. “La veu i el poder de les dones, dues conferencies”

Paula Modersohn-Becker, 1876-1907, “Cartes i diaris”

#sessions