GENEALOGIES FEMINISTES

En la sessió d’avui hem comentat entre tots el nostre anàlisi de la lectura “Genealogias feministas en el arte español” de la Patricia Mayayo. Abans de començar hem fet un resum de la sortida cultural d’ahir; visita al Centre de Documentació de l’Institut Català de les Dones, al que us engresco que us subscriviu al butlletí (+info).

Hem parlat en aquest inici de classe, sobre la necessitat de considerar-nos un col·lectiu plural i no singular, i perquè és tan important parlar sempre de dones i no de “la dona” ? El col·loqui s’ha clausurat amb la idea principal que, el patriarcat utilitza el singular per abstraure'ns, per subordinar un grup, fer-lo homogeni i estereotipar-lo. Per això és molt important referir-se a la història (o les històries) de les dones en plural. El plural crea diàlegs, diferencies, diversitats, disparitats i heterogeneïtats. Que, per a fer un discurs històric són les eines que fan falta. “La dona” per al patriarcat ha sigut una estratègia de catalogació, com un grup aïllat, tot igual i ple d’estereotips de com hauria de ser “la dona” (per al patriarcat: Verge, Prostituta o Procreadora). La història i els estudis de les dones (en plural) ens doten de capacitat de diàleg i diversitat, allunyan’t-nos de l’etiqueta, l’estereotip i el control polític d’un conjunt de persones.

Tot seguit algunes companyes hem comentat les nostres primeres impressions del text de la Patricia Mayayo: didàctic, fruit d’una investigació molt exhaustiva i capaç de generar diàleg amb altres historiadores. És un text clar i entenedor de la historiografia espanyola de l’art, i dóna un primer estat de la qüestió de les genealogies feministes contemporànies. És un text apte per a l’estudiant que s’endinsa per primera vegada a les teories feministes perquè dona la possibilitat de crear revisió de la història de l’art canònica i obra punts de crítica i visions amb les quals podem estar-hi més o menys d’acord, i parlar-ne.

Un dels punts més interessants del text, per a mi, és la pregunta retòrica “Com fer història de l’art feminista”, a la qual Mayayo, respon citant a Assumpta Bassas, que hi ha tres suggerències a l’hora d’historiar un artista des de la perspectiva feminista. Primer de tot saber si l’artista a estudiar coneix el moviment feminista i altres artistes que hi han treballat. Si aquestes idees i artistes han tingut algun tipus d’impacte a l’obra estudiada. Per últim, investigar si hi ha art feminista a Espanya.

Tornant al text, a classe s’ha comentat el context històric de l’espanya dels anys 60. Moment de dictadura franquista. Historiadors d’esquerres es van desbancar de la historiografia de l’art canònica, sortint de la línia de pensament més conservadora. Tanmateix, aquests historiadors d’esquerres, que suposadament tindrien un pensament més modern, no van tenir en compte les perspectives feministes en l’art de moltes artistes espanyoles durant la dictadura franquista. És a dir, van passar per alt els continguts polítics d’aquestes artistes. Patricia Mayayo, aleshores, sent coneixedora d’aquesta historiografia a mitges, el que proposa és rescatar aquesta historiografia i relacionar aquestes obres amb compromisos polítics. Proposa una historiografia de revisió. Els historiadors d’aquell moment no van considerar els ideals de les dones com a temes polítics, segurament per una falta d’informació, ja que el patriarcat és l’encarregat de silenciar la visió del món de les dones.

Què és el que aleshores els historiadors i cítrics d’art consideraven polític? Imatges explícites com El intruso (1969) d’Equipo Crònica, on el missatge polític és clar perquè es fa servir iconografies molt simbòliques com són el Guernica (imatge inequívoca de protesta contra la guerra) i el Guerrero del antifaz, un heroi de còmics molt popular a l’època, que la seva indumentària és de cavaller i per tant fa al·lusió directa a a la guerra. Són fets totalment visuals que, per cultura, entenem com crítica política. Però que passa amb obres d’Anna Peters o Angela García? Als historiadors i crítics dels anys 60 els hi faltaven conceptes i eines que els permetessin veure certes veritats ocultes. Per poder veure coses, s’han de treballar amb conceptes molt amplis.

L’exemple d’Angela García Codoñer és molt aclaridor en aquest sentit. Fa servir l’estètica del pop art, però és necessària una teoria feminista per poder entendre la seva obra. Perquè si, són obres amb contingut polític. En aquest exemple veiem un discurs de política sexual. La sexualització del cos de les dones com a objectes de consum en les passarel·les de moda i els concursos de bellesa. Critica un procés de sexuació i d’idealització de la bellesa de la dona (fent servir ara una terminologia patriarcal). “La dona” vista com un objecte, del qual hi ha un model a seguir i és el “model veritable de bellesa femenina”. A més, Angela fa servir el pop art, que s’inspira en les imatges dels mass media, de la cultura popular, del que la gent, les dones i nenes del país consumeixen per la televisió, revistes, imposicions socials, etc. És també un detall a comentar, que al vestit hi ha dues solapes com els jocs de nines de paper que es poden vestir, sent així una reflexió a la imposició del vestit, de l'estereotip, de la bellesa ideal.

Amb aquest tema encetat hem acabat la sessió parlant d’alguns llibres sobre política sexual i les relacions de poder que s’estableixen amb la sexualitat que és donada de naixement. Com aquests conceptes són absorbits pel sistema patriarcal creant un contracte sexual “invisible” però acceptat socialment i que crea una heterosexualitat obligatòria que en les dones recau en estar predestinades a procrear. Aquest contracte sexual és establert pels homes sobre el cos de les dones en el sistema de control patriarcal. Aquest pensament obstinadament biològic es trenca als anys 1970 amb la creació del concepte analític de gènere. Que en aquell moment permet certa llibertat i desplaçament del simple ordre biològic. El gènere entès en aquella època, com una definició cultural que concep la feminitat i la masculinitat, en relació a paràmetres culturals i socials. Avui en dia aquestes terminologies han canviat i s’han introduït de noves, perquè el discurs de gènere va quedar massa reduït amb l’esclat de visualització de les sexualitats plurals i diverses.

RECOMANACIONS BIBLIÒGRAFIQUES DE LA SESSIÓ:

KATE MILLET, “Sexual politics”, 1969.

MARIA-MILAGROS RIVERA GARRETAS, “Nombrar el mundo en femenino”

NOEMÍ DE HARO GARCIA, “Mujeres artistas e imagenes de opresión femenina en el realismo critico. Revisando la historia del franquismo”

CARL PETERMAN, “El contrato sexual”

#sessions #lectures