EN EL NOM DE LA MARE

Andrea Cantos i Butí
9 feb 2018
2 Min. de lectura

Actualizado: 30 ene 2021

En la sessió d’avui, que ha sigut la primera amb continguts, hem parlat sobre la importància del llinatge, de la necessitat de la revisió de la història de l’art canònica a través d’una història de les dones artistes, historiadores, filosofes, escriptores, cineastes, fotògrafes… Totes aquelles dones que la història de l’art, com a cànon lligat al patriarcat, ha deixat de banda.

Això passa per dos problemes historiogràfics:

Detectar els mecanismés de com es construeix la història
Reformular aquest cànon perquè es tingui en compte la tradició de les dones

Hi ha dones a la historia de l’art, però no s’han tingut en compte per raons patriarcals. En algun moment de la història universal desapareix la figura de la mare. Si fem rerefencia a la nostra tradició cultural (judeocristiana) trobem que la desaparició de la “mare” és visible en la religió. Aquest fet comporta una mimesi en la cultura occidental on la dona passa a un segon pla i comença a desaparèixer com a veu de la història. Això comporta que qualsevol cosa que faci una dona no farà història, desapareixen de la història.

No tenim història de les dones preque s'han menystingut en el passat per raons diverses. Per exemple que les vides de les dones artistes no tenien interès, pel fet que elles no eren considerades artistes sinó artesanes, per tant les seves vides i produccions no eren dignes de fer història. Trobem molts casos d'artistes dones desaparegudes de la història perquè feien servir anònims per no utilitzar el seu nom femení i ser desacreditades socialment. També hi ha casos d'usurpacions, obres fetes per dones però signades per homes; els seus germans, marits... Com és el cas de Margarette Keane.

Així doncs trobem una història escrita a mitges, amb moltes dones artistes oblidades o entrades dins de la "història de l'art canònica" com a excepcions (de la regla "les dones no són artistes"). Aquesta és una forma d'assimilació que s'ha de canviar, les dones no entren a la història de l'art en forma d'excepció, sinó pels seus mèrits i valors artístics, com qualsevol altre artista.

Per poder trencar amb aquesta forma de fer canònica de la història de l’art, el més important és començar a donar nom i veu a les artistes que han format part de la història i del present. Deixar els estereotips, deixar de parlar-ne en relació a un home artista i crear un discurs ver les dones dins de l’art propi i centrat en les seves produccions artístiques, pensadores i revolucionaries, més enllà de l’exepció i de ser l'esposa de. Per a fer aquest procés és important una revisió constant de la història i de les lectures humanístiques del present.